Pàgines viscudes. Transició

  • Posted on: 26 November 2019
  • By: ppuigdomenech

L’any en que s’acaba la Universitat és important per tot universitari. És el que ens va passar als qui formàvem la promoció de Físiques l’any 1970. Els darrers anys de la Llicenciatura van ser molt diferents dels primers. Seguien els moviments polítics a la Universitat, però teníem professors joves que ens van fer tenir un cert contacte amb la Física que s’estava fent en aquell moment. Treballar per comprendre la Mecànica Quàntica i la seva aplicació a la Física de partícules és un dels records més intensos que tinc en el meu desenvolupament científic. Llegir i tractar de comprendre les Lliçons de Feynman és un dels més grans plaers intel·lectuals que he tingut. Em vaig convèncer de que havia d’intentar treballar en recerca, però també de que la volia fer en una disciplina que no fos la Física Teòrica. No era que no la trobés interessant, sinó que tots els meus companys que continuaven en la Física ferien gairebé la mateixa cosa, que era, probablement una de les poques feines de ciència que es podien fer en aquells moments a casa nostra.

Durant els darrers mesos a la Universitat vaig estar llegint tot el que vaig poder i em van interessar sobre tot dues disciplines, la Geofísica i la Biologia Molecular. No vaig poder contactar amb ningú que fes Geofísica. Però en aquells moments els principis bàsics de l’estructura i la transmissió de la informació genètica acabaven de ser establerts i en sortia una visió ben completa. A la Facultat hi havia un investigador, Jordi Porta, que aplicava la mecànica quàntica a l’estructura de l’ADN. Ell em va estimular a parlar amb els grups que feien Biologia Molecular. I així vaig contactar amb el grup de Biologia Molecular de l’Institut de Biologia Fonamental dirigit per Jaume Palau que s’estava constituint amb la Autònoma a la Casa Convalescència de Sant Pau.

L’any 1970 va ser important per altres raons. Com que m’havien fitxat a la policia no podia accedir a fer la mili a les Milícies Universitàries als estius, el que amb els amics vam aprofitar per viatjar per Europa. Alguns viatges van ser memorables com el que vam fer amb un cotxe preparat per rallis Alfonso Gutiérrez, fotògraf, Juan José Acero, filòsof, i jo mateix, tots treballant a Salvat des de Barcelona fins a Estambul per Itàlia i Grècia i tornada per Bulgària i Iugoslàvia fins a Budapest on vaig volar a Copenhage per retrobar els meus col·legues de la Facultat. En aquells moments era tota una aventura. Però va arribar el moment de fer la mili i em va tocar Marina a Cartagena. La perspectiva de passar dos anys en aquell entorn era terrorífica i vaig arribar a convèncer un metge de que els meus peus plans no em permetien servir correctament la pàtria.

A la tornada vaig acceptar un contracte de Professor Ajudant de Classes Pràctiques al Departament d’Electricitat i Electrònica que em va permetre de que constés aquell any com el de l’inici de la meva carrera investigadora. Això m’ha permès que al final de la carrera m’haguessin reconegut nou trams de cinc anys i set de sis anys amb el corresponent augment de sou. Mentrestant seguia col·laborant amb Salvat. Però la feina que em van oferir a l’IBF era poc satisfactòria, es tractava d’enviar preparacions de cromatina en globus i analitzar si es produïa algun tipus de radical lliure que pogués produir mutacions. Quan em van proposar anar a Montpeller amb una beca del govern francès no m’ho vaig pensar dos cops. L’any següent em vaig presentar a la Unitat de Biofísica del CNRS per la meva primera aventura europea després de prendre un avió a Paris i el tren fins a Montpeller. Quan es va acabar la beca vaig exigir que em paguessin el mateix viatge de tornada. Els funcionaris francesos no van protestar.

 

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

 

Salvador Espriu. 1954