Pàgines viscudes. Palau i Plegamans

Els meus paren eren de Palau de Plegamans. Més ben dit, la meva mare era la Matilde de Can Periquet, una masia de Plegamans i el meu pare el Peret de Cal Jan a Palausolità. La fusió dels dos pobles després de la guerra civil es va fer a contracor i els meus pares no s’estaven de recordar-ho quan sortia alguna discrepància entre ells. I oncles i cosins feien comentaris en els que es feia evident les diferències. No eren com Romeo i Julieta, però gairebé.

Molts caps de setmana anàvem fins al carrer Diputació amb el Passeig de Sant Joan a agafar un autobús del Segalés. La mare amb la meva germana i jo baixàvem a Can Maiol, en aquells moments propietat del meu oncle, i el meu pare seguia fins a les Cases Noves, que fan de centre artificial d’un poble dispers. D’allà anava a peu fins a La Sagrera on hi ha Cal Jan. Aquest any celebrarem els 300 anys que testifiquen la presència de Puigdomènech a aquesta casa que està paret per paret amb l’església de Santa Maria, una petita construcció del segle X.

Molts estius passàvem setmanes a Can Periquet amb la meva àvia Sabina, el meu oncle i la meva tia. Ajudàvem a les feines de la casa que tenia un molí de gra, s’hi feia vi de les vinyes de la serra, s’hi plantava blat o ordi a la serra i patates o blat de moro a la plana que era de regadiu. Algunes feines es feien encara amb cavalls. El ritme de la vida era el d’una casa de pagès amb terres que l’oncle llogava o treballava. A la plana de Cal Jan s’hi plantaven verdures i a la tardor anàvem a buscar bolets al bosc de Can Riera i passàvem la Riera de Sentmenat on hi havia peixos i granotes. Al final de l’estiu es celebrava la Festa Major i Can Periquet llogava una llotja en l’envelat col·locat en la línia divisòria entre Palau i Plegamans on s’hi feien balls de tarda i de nit als que els petits no acudíem. Fèiem un dinar a Cal Jan i un altre a Can Periquet amb cosins i amics. Eren les grans festes de l’any.

Amb el temps tot aquest món va anar desapareixent, per nosaltres i en gran part per tothom. La urbanització fallida de la Riera de Caldes va expropiar gran part de les propietats de Can Periquet i es van anar construint cases i fàbriques en les millors terres de la plana. L’imponent casalot de Can Maiol és ara un centre cívic. La plana de Cal Jan també es va construir i al bosc de Can Riera s’hi van fer casetes. Poca aigua baixa per la riera de Sentmenat i la de Caldes. Els Puigdomènech segueixen a Cal Jan, el meu cosí i el seu fill han seguit fent de pagès en les terres que tenen al Prat. És una festa retrobar-nos encara que no ho fem gaire sovint. Can Periquet es va vendre a la mort del meu oncle solter, va ser ocupat i està caient. Per sort una escola recorda el seu nom. D’aquell mon de la meva infantesa no en queda gaire cosa.

Al meu poble del Vallès,

Tres turons són una serra,

Quatre arbres un bosc espès

Cinc quarteres massa terra.

Com el Vallès, no hi ha res

Poema de Pere Quart, nascut a Sabadell. Des del pedrís de Can Periquet vèiem la silueta de l’ermita de la Salut de Sabadell. L’horitzó estava format pel Puig de la Creu, Sant Llorenç dels Munts i el Farell i si pujàvem a la serva vèiem Montserrat. Tot un món.