Pàgines viscudes. Caspe (1)

Els meus pares van decidir que la meva escola seria els Jesuïtes de Caspe. Allà hi vaig estudiar primària i secundària fins entrar a la Universitat. Això vol dir des dels 8 als 17 anys. Deu anys decisius per a la formació de qualsevol persona. Els anys més durs del franquisme havien passat, però eren encara temps en que la seva ideologia era present per tot arreu. A Caspe hi havia professors que havien sofert represàlies, vells capellans i joves novicis. No tot era fosc entre les parets del Colegio del Sagrado Corazón de Jesús, però els temps eren els que eren.

No sé perquè els meus pares van escollir els Jesuïtes que els deuria costar un esforç econòmic considerable. Suposo que algú els deuria dir que era una bona escola i que jo era un bon estudiant. Per entrar em van fer un examen que deuria passar fàcilment perquè em van admetre sense que la meva família tingués títols especials ni influència. El Col.legi del Sagrat Cor de Jesús, que és el seu nom oficial, està en la part baixa de l’Eixample i per tant hi havia fills de la gran burgesia sobre tot de la indústria tèxtil, fills de professionals i de la petita burgesia. Passàvem les hores asseguts als pupitres en les grans classes alineades en els corredors que donaven a un gran pati de l’Eixample. En un d’ells hi ha una col·lecció d’animals dissecats amb aspecte de tenir molta pols.

L’ensenyament era de qualitat diversa, però en general els que estudiaven en podien treure profit. Hi havia notes mensuals, mencions d’Excel·lència i en alguna classes estàvem ordenats per mèrits. Personalment no recordo ni assetjament dels altres estudiants i casos amb els professors que sembla hi va haver. Jo era un estudiant extern, el que vol dir que anava a dinar a casa, Via Laietana amunt i avall, i no em quedava a estudiar. Mirant les fotos d’aquells anys sorgeixen dos tipus de records. Les excursions de dissabte o diumenge que ens van permetre recórrer les muntanyes de casa nostra i el cor de l’escola que estava integrat en els Pueri Cantores. Ser del cor volia dir assistir a la missa diària sovint des del balcó del darrera de la capella. També hi havia els “Cruzados Eucarísticos”: “Cristo Rey su bandera ha levantado...”. Em sabia la missa en llatí de memòria i la olor de l’encens em segueix portant cap al més proper a un món sobrenatural.

Cada tres mesos i al final de l’any es feia una celebració en el Palau de la Música en el que es donaven premis als millors estudiants i el cor cantava. Una gran festa per mi. Ens coneixíem tots els racons del Palau. Jo acostumava a tenir medalles i a ser anomenat Príncep o Emperador. La meva mare estava ben contenta. Però els temps anaven canviant. Quan s’acostava l’adolescència van arribar també els primers moviments sindicals i les primeres manifestacions i això se sentia fins i tot darrera de les grans portes de Caspe.

Alcanza la excelencia y compártela. Ignacio de Loyola