La independència

L’exercici de la ciència parteix d’un esperit d’independència intel·lectual radical. La ciència no té sentit sense la obertura d’esperit cap a qualsevol hipòtesi que es pugui plantejar per entendre les qüestions que s’estudien. L’entorn format per la comunitat científica i, a cops, la societat en general, tenen els seus efectes de forma directa o indirecta sobre la generació de noves idees, però la manera com l’investigador s’enfronta a la tasca de trobar explicacions als fenòmens que estudia ha d’estar basada en una llibertat de pensament la més gran possible. El dubte sistemàtic i l’obertura d’esperit són la base del mètode científic encara que els camins pels quals la ment del científic arriba a les seves conclusions poden ser ben tortuosos. En qualsevol cas el resultat final ha d’expressar-se en una forma que sigui coherent amb el mètode científic.

Un cop dit l’anterior hem de reconèixer que individus que tenen una independència personal complerta no existeixen. Vivim en l’interior d’una societat amb les seves regles i els seus prejudicis, naixem amb una dependència genètica dels pares, i d’ells depenem completament els primers anys de la nostra vida durant els quals es creen uns lligams culturals amb família, amics, col·laboradors, i un gran etcètera. La nostra vida es construeix en un entorn cultural amb el que estructurem la nostra existència. I el científic treballa en una comunitat molt gelosa de la seva manera de fer les coses que sovint és molt conservadora. A més, per poder fer la seva feina l’investigador depèn d’uns mitjans que li són atribuïts per fons públics controlats per col·legues o, encara pitjor, per fons privats que estan destinats a obtenir uns resultats que en darrer termini seran econòmics. És legítim preguntar-se on queda la independència del científic en aquestes condicions.

Malgrat tot hem de creure que és possible mantenir un reducte d’independència personal pel científic, com també per aquells que tenen una pretensió d’anàlisi intel·lectual de la societat. Sense aquest espai de llibertat l’aventura del pensament, de la qual forma part la recerca científica, perd molt del seu sentit. I hem de pensar que en l’actual societat hiperconnectada aquesta independència de criteri és més necessària que mai. Cal dir que per l’individu no sempre és fàcil apartar-se de pertànyer a famílies o escoles i a cops la comunitat científica deixa aïllat el professional que gosa generar idees que contradiuen aquelles que estan ben establertes. Nogensmenys, és un requeriment per l’existència mateixa de la ciència com recerca d’una manera d’explicar el món que tingui una validesa independent de persones i cultures. Per totes aquestes raons, encara amb més energia, cal afirmar que garantir la llibertat acadèmica i la independència en l’activitat científica és indispensable per la supervivència de les nostres societats democràtiques.

La independencia

El ejercicio de la ciencia parte de un espíritu de independencia intelectual radical. La ciencia no tiene sentido sin la apertura de espíritu hacia cualquier hipótesis que se pueda plantear para entender las cuestiones que se estudian. El entorno formado por la comunidad científica y, a veces, la sociedad en general, tienen sus efectos de forma directa o indirecta sobre la generación de nuevas ideas, pero la forma como  el investigador se enfrenta a la tarea de encontrar explicaciones a los fenómenos que estudia debe estar basada en una la mayor posible libertad de pensamiento. La duda sistemática y la apertura de espíritu son la base del método científico aunque los caminos por los que la mente del científico llega a sus conclusiones pueden ser bien tortuosos. En cualquier caso el resultado final ha de expresarse en una forma que sea coherente con el método científico.

Dicho lo anterior debemos reconocer que individuos que tienen una independencia personal completa no existen. Vivimos en el interior de una sociedad con sus reglas y sus prejuicios, nacemos con una dependencia genética de los padres, y de ellos dependemos completamente los primeros años de nuestra vida durante los cuales se crean unos lazos culturales con familia, amigos, colaboradores, y un gran etcétera. Nuestra vida se construye en un entorno cultural con el que estructuramos nuestra existencia. Y el científico trabaja en una comunidad muy celosa de su manera de hacer las cosas que a menudo es muy conservadora. Además, para poder hacer su trabajo el investigador depende de unos medios que le son atribuidos por fondos públicos controlados por colegas o, peor aún, por fondos privados que están destinados a obtener unos resultados que en último plazo serán económicos. Es legítimo preguntarse dónde queda la independencia del científico en estas condiciones.

Sin embargo tenemos que creer que es posible mantener un reducto de independencia personal para el científico, así como para aquellos que tienen una pretensión de análisis intelectual de la sociedad. Sin este espacio de libertad la aventura del pensamiento, de la cual forma parte la investigación científica, pierde mucho de su sentido. Y hay que pensar que en la actual sociedad hiperconectada esta independencia de criterio es más necesaria que nunca. Debemos decir que para el individuo no siempre es fácil apartarse de pertenecer a familias o escuelas y a veces la comunidad científica deja aislado el profesional que osa generar ideas que contradicen aquellas que están bien establecidas. Sin embargo, es un requerimiento para la existencia misma de la ciencia como búsqueda de una manera de explicar el mundo que tenga una validez independiente de personas y culturas. Por todas estas razones, aún con más energía, hay que afirmar que garantizar la libertad académica y la independencia en la actividad científica es indispensable para la supervivencia de nuestras sociedades democráticas.