La meva tesi doctoral la vaig llegir a Montpeller l’any 1974. Em va permetre de descobrir la Biologia Molecular, la Ressonància Magnètica Nuclear i la computació entre altres. La meva idea era sempre tornar a Barcelona però estàvem al bell mig del final del franquisme i la mort de Franco a finals del 75 va crear una etapa d’esperança, però també de molt caos. Vaig donar unes classes a l’Autònoma però la recerca estava sota mínims. Sort que continuava escrivint per enciclopèdies, primer a Salvat i després a Orbis. Em va sortir la oportunitat d’anar a fer estades al Politècnic de Portsmouth a Anglaterra.  Vaig tenir una beca de la Fundación Juan March i una altra d’EMBO i vaig estar entre una cosa i una altra potser un any a Portsmouth.

El Politènic de Portsmouth no era una gran Universitat anglesa però s’hi havia format un grup que en aquell temps estava entre els mes influents del mon en l’estudi de l’estructura de la cromatina, el material que conté el DNA dins de les cèl·lules, i en l’ús de la Ressonància Magnètica Nuclear. La meva feina va cavalcar entre aquests dos temes que eren una continuació del que havia fet a Montpeller. El grup s’anomenava el Laboratori de Biofísica i estava dirigit per Morton Bradbury i Colyn Crane-Robinson. En aquell temps estava ple de gent, tenien molts contactes internacionals i hi vaig conèixer molts investigadors entre ells Pier Andrea Temussi de Nàpols on hi vaig anar a fer uns quants experiments anys després.

Des de Portsmouth vaig descobrir el Sud d’Anglaterra i la ciència anglesa. Portsmouth és la base militar britànica del sud d’Anglaterra i per tant va estar bombardeja a fons durant la Segona Guerra Mundial, però hi queden uns barris amb caràcter en el que s’anomena Old Portsmouth i a la platja de Southsea. La resta és nou sense gaire caràcter. A prop de Portsmouth hi ha ciutats amb història com Chichester, Winchester o Salisbury amb les seves catedrals gòtiques imponents i multitud de petits pobles del Sud d’Anglaterra. Tota una civilització que no ha estat destruïda per cap invasor durant segles.

De totes maneres a Portsmouth hi vaig anar per fer experiments amb l’aparell de NMR que era un dels més potents d’Europa en aquell temps i fer altres experiments de cromatina i estructura de proteïnes. La feina va anar molt bé i vam publicar uns quants articles, però eren les reunions de les 11 i les 4 al voltant d’una tassa de té o cafè que eren les més interessants. Tothom del laboratori s’hi reunia i s’hi parlava de ciència. Aquesta ha estat per mi la característica més típica dels laboratoris anglesos en que he estat. La seva habilitat per trobar-se cada dia i parlar de la feina que es fa és ben especial. Ho vaig intentar a la tornada però la gent parlava de tot excepte de ciència. Són en aquestes converses en les que es discuteixen experiments, resultats o notícies. La capacitat de reflexió i deliberació que tenen els britànics els fa molt eficients en l’ús dels seus recursos, perquè treballar, treballen ben poc.