Un efecte col·lateral de les meves estades a Portsmouth va ser una col·laboració de més de 10 anys amb la revista Nature on hi vaig escriure des de 1978 articles sobre la  política científica espanyola. Els inicis van ser una casualitat. Estant a Portsmouth vam anar amb una certa freqüència a Londres a fer experiments amb un aparell de dicroisme circular que permet d’observar el plegament de les proteïnes. Era un viatge d’anada i tornada el mateix dia amb els trens anglesos sempre plens i amb arribada a l’estació de Waterloo. Des d’allí es podia anar a peu travessant el Tàmesi pel Waterloo Bridge fins a Drury Lane on hi havia la Unitat de Biofísica del MRC. Era una unitat de recerca sobre l’estructura de les proteïnes construïda per a Maurice Wilkins que la dirigia i a qui vaig poder saludar.

L’aparell de dicroisme circular estava a càrrec de Walter Gratzer i ell mateix m’ajudava a fer les mesures que van resultar força interessants. Teníem temps per xerrar i em convidava a dinar en un pub davant del Temple Masònic de Londres. El barri és un dels més agradables de Londres, entre el Covent Garden i Bloomsbury. Gratzer és el paradigma de la discreció i l’elegància anglesa. Només cal llegir algun dels seus llibres com Eurekas and Euphorias or The Undergrowth of Science per adonar-se de la finesa del seu pensament sobre con funciona la ciència. Jo era completament desconeixedor de que Gratzer era una de les persones més influents a la revista Nature i que per les seves mans anaven passant els grans descobriments de la Biologia Molecular i que van fer que Nature fos el lloc preferit per publicar els resultats més innovadors en aquesta disciplina.

El cas és que Gratzer amablement em preguntava pels meus plans i per la situació de la ciència a Espanya. Un dia em va proposar si em veuria en cor per escriure un article sobre la ciència espanyola a Nature. Suposo que en plena transició (estem parlant de 1977 i 1978) cal la gosadia dels 30 anys per fer una cosa així. M’hi vaig posar tractant d’informar-me el millor possible a Barcelona i a Madrid i el Juliol de 1978 va sortir el meu primer article “Spain has forgotten her scientists” de dues pàgines a Nature. A la oficina de la revista l’havien convenientment editat per donar-li una forma i un anglès apropiat per Nature. Des d’aquell moment fins al 1989 vaig escriure 24 articles sobre com jo veia la situació política de la ciència a Espanya en aquells temps de canvis.

La meva relació amb Nature es va enriquir amb una visita a la vella oficina de 4, Little Essex Street de MacMillan Publications en ple barri de Fleet Street on hi regnava el que a mi em va semblar un caos monumental. Aquesta impressió me la va donar sobre tot el seu editor John Maddox amb qui vaig tenir oportunitat de xerrar diverses vegades i de menjar plegats en un pub del barri, com també en un parell de visites a Barcelona. Un d’aquests cops quan havia d’arribar a Barcelona vaig rebre una trucada de la Guàrdia Civil de l’aeroport del Prat en la que em deien que hi havia una persona anglesa que havia desembarcat sense estrictament cap paper d’identitat. Vaig haver de fer  servir la meva condició de funcionari de l’Estat per que em permetessin recollir John Maddox sota la meva responsabilitat i portar-lo al Consolat Britànic on li van fer una paper provisional. Era una personalitat rica i un plaer parlar amb ell de ciència o política. Era un republic+a britànic a qui la Reina va ennoblir i ell va acceptar.  Havia estat en el centre de la ciència mundial, recolzant-se en persones com Walter Gratzer en moments realment apassionants.

L’any 1990 vaig decidir que no tenia sentit continuar escrivint a Nature. Estava repetint tot el temps la mateixa cosa. La ciència espanyola havia experimentat canvis profunds durant aquell temps però les reformes que s’havien quedat a mig camí i el nou govern del PP no presagiava res de bo. A més tenia responsabilitats en la Direcció del meu Centre i no saia si les autoritats competents apreciaven els meus comentaris crítics. Vaig proposar a un periodista que feia periodisme científic que seguís la feina però no hi ha hagut algú que fes aquesta feina de forma periòdica com jo feia i no estic segur que tingués massa sentit. Els meus articles estan en un lloc d’aquesta web.