La recerca científica ha d’estar vinculada d’una manera o una altra a la Universitat, com a mínim la recerca pública. Personalment he tingut una activitat en ella en tres períodes. Un cop acabada la carrera l’any 1970 vaig treballar durant un curs de Professor de Classes Pràctiques del Departament d’Electricitat i Electrònica de la Universitat de Barcelona. No era una feina especialment complexa perquè el tipus de pràctiques que es feien era molt senzill. Vaig aprendre a connectar cables i dispositius elèctric i a soldar. Un efecte col·lateral va ser que el contracte que em van oferir em va permetre demostrar una vinculació amb la recerca des d’aquell moment. Quan més tard es van implantar els trams de docència i recerca el meu compte començava a l’Octubre de 1970 i això em va permetre tenir nou quinquennis i set sexennis que haguessin pogut ser vuit. Era un increment substancial al meu sou, que va començar sent ben migrat.

La segona etapa va ser quan vaig tornar de Montpeller. Em van oferir unes classes de Biofísica per Infermeres a l’Autònoma. En una classe de la casa de Convalescència de l’Hospital de Sant Pau vaig torturar les pobres aspirants a l’ofici clau de fer cures als malalts amb conceptes com la biomecànica o la circulació de fluids. Espero que m’hagin disculpat perquè no m’atrevia a suspendre’n gaires malgrat que no semblava que havien assimilat massa els conceptes que maldava per transmetre. L’etapa més interessant va ser la que vaig ser Professor Adjunt Interí del Departament de Bioquímica de l’Autònoma.

Durant dos cursos vaig impartir una part de les classes de l’assignatura de Bioquímica General de Biològiques, sobre tot la que tenia que veure amb àcids nucleics. Eren classes de dos grups de 200 estudiants del segon curs. No estic segur que els pogués transmetre gaire cosa més que el que significava la biosíntesi dels àcids nucleics i la seva relació amb el metabolisme general. La que sí va ser una experiència interessant va ser una assignatura nova que anomenàvem “Mètodes per la Bioquímica” i que era part de la naixent especialitat de Bioquímica. Es tractava de revisar els fonaments de les tècniques més habituals en la recerca en Bioquímica i Biologia Molecular, els seus usos i la informació que ens proporcionen. Era un grup reduït d’estudiants molt llestos la majoria amb qui era un plaer resseguir mètodes i conceptes. Com a pràctiques els passava els fulletons i  les instruccions dels fabricants d’instrumentació científica  el que els permetia tenir una visió pràctica i actualitzada dels mètodes que es fan servir. Les trobades que he anat tenint amb els estudiants que en van sortir m’han permès de saber que no va ser una pèrdua de temps.

El meu contacte amb la Universitat es va acabar quan em van oferir un contracte d’Ajudant d’un Grup de Recerca Independent en el Max-Planck Institut für Molekulare Genetik de Berlin en el qual ja havia passat uns mesos com a postdoc un parell d’anys abans. Deixar la Universitat em va saber greu. El Departament de Bioquímica de l’Autònoma s’estava formant i hi havia col·legues amb els que m’entenia bé. La recerca l’anava tractant de fer en l’Institut de Biologia Fonamental, un centre poc definit però que havia atret a científics arribats de l’estranger sota la capa de Joan Oró que no va aconseguir que esdevingués res semblant al que s’estava muntant a l’Autònoma de Madrid amb el Centro de Biología Molecular. Vaig tenir la meva primera experiència limitada de gestió com a secretari de l’IBF. Jo sempre havia vist el meu futur en la Universitat, però de Berlin ja vaig passar al CSIC i no va poder ser. Segueixo convençut que és la institució troncal per la ciència i per la cultura en els nostres països.