Pàgines viscudes: La Universitat

Arribar a la Universitat l’any 1965 havia de ser necessàriament una experiència ben forta per un noi que havia passat deu anys en un col·legi de Jesuïtes i que de cop es trobava en l’olla bullint que era l’entorn universitari d’aquell temps. Em vaig inscriure a Físiques. El meu únic dubte havia estat l’Escola d’Enginyers, però, potser perquè era l’elecció de molts dels meus companys de Caspe, em vaig anar a Física on jo era tot sol. Mai me n’he penedit malgrat que alguns anys de la Llicenciatura van ser pesats.

El primer curs en aquell temps era un Selectiu comú a totes les carreres de Ciències i hi vaig tenir molts bons professors. Entre els companys vaig coincidir amb alguns dels quals conservo encara avui una bona amistat. Per acabar de fer el canvi, el meu pare es va jubilar, es va traspassar la botiga del carrer Canvis Nous i ens en vam anar a viure a un pis a la Meridiana, modern i ben connectat amb metro a la Universitat. L’ambient del barri de La Sagrera no era ni de bon tros el de Santa Maria del Mar però certament aquest havia anat degradant-se els darrers anys. El Born havia desaparegut i ningú podia predir la transformació que s’ha produït després.

Des del primer moment en aquell primer curs de la Universitat de Barcelona, el 1965-66, quan sortíem de classe ens trobàvem amb l’agitació política que va portar a la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants a l’Assemblea dels Caputxins de Març del 66 on hi vam enviar delegats. Des de fora donàvem tot el suport que podíem. El moviment polític va ser constant amb ocupacions del Paranimf, entrades de la policia i suspensions de cursos. Estic convençut de que aquells dos o tres anys primers en la Universitat van ser decisius per la meva formació intel·lectual, professional i política, sense parlar de que pel primer cop convivíem amb noies de la nostra edat cada dia en les aules. Ho havíem d’aprendre tot i d’un sol cop.

La Facultat de Ciències estava en l’edifici clàssic de la Plaça Universitat, en el pati de Ciències. Aquest era molt més tranquil que el pati de Lletres, però estaven separats només per un corredor i compartíem Biblioteca i Cafeteria. La discussió política era constant i resultava difícil en aquell entorn mantenir una mentalitat cristiana encara que fos progressista. El marxisme estava per tot arreu i vaig estar adherit un temps en el FOC o FLP on volien que llegís el Lúkacs i on vaig aprendre a fer servir la vietnamita. Però sobre tot era actiu en el Sindicat Democràtic del qual vaig ser Delegat. A classe vaig començar a intuir el que era la Matemàtica moderna i alguns aspectes de Física avançada encara que els cursos de Física durant el segon i tercer curs de carrera no eren especialment engrescadors. Per sort podíem anar al Pati de Lletres i als estius sortir a viatjar per Europa. La Universitat de Barcelona, des de l’inici, va dur a terme en el meu cas la seva funció d’aprenentatge científic, intel·lectual i cívic.

Pero también nosotros

                                               hemos crecido.

Y hemos entrado en el ruido de la vida.

¡Cuántas cosas

                               tenemos que construir!

Ya no pensamos

                               que todo ha sido hecho

Antes de nosotros.

Que hemos nacido

                                   demasiado tarde.

Hoy cumplo veinte años. En “No he nacido tarde”. Ievgueni Ievtuixenko. Editorial Horizonte. 1963.