Pàgines viscudes. Montpeller
Des de l’Edat Mitjana Montpeller era coneguda per la seva Facultat de Medicina. Aquest 2020 està celebrant el seu 800 aniversari i proclama que és la més antiga en funcionament en el mon. L’any 1966 el CNRS va fer una operació que es volia de gran impacte creant un centre, el Centre de Recherche en Biochimie Macromoléculaire que tenia com objectiu l’estudi de l’evolució de les proteïnes i els seus gens. Van anomenar com a director Emile Zuckerkandl un antic col·laborador de Linus Pauling amb qui havia formulat les primeres idees de la relació entre seqüències de proteïnes i evolució. Al voltant del Centre s’hi van aplegar grups de bioquímica i biofísica interessats en l’estructura del material genètic, la cromatina i l’evolució de les proteïnes. L’any 1971 les idees que guiaven aquella empresa estaven sent trasbalsades per l’adveniment de les tècniques del DNA recombinant. Però un jove físic tot just sortit de Barcelona no podia adonar-se de la revolució que passava en el seu entorn. Tot just que el projecte tal com s’havia plantejat a Montpeller estava sentint un cert nivell de frustració.
La meva feina, dirigida per l’investigador del CNRS d’origen català, Josep Parelló, va consistir en estudiar la dinàmica de la interacció de petites molècules amb el DNA com a model per l’estructura d’aquest en el nucli de les cèl·lules. Per fer-ho disposàvem d’una tècnica que es començava a fer servir en aquell moment, la Ressonància Magnètica Nuclear. Per tant la feina permetia entrar en una recerca central en Biologia Molecular, fent servir una tècnica que tot just començava a desenvolupar-se. Calia, a més, fer servir molt de càlcul i per això vaig aprendre a programar i a fer servir el més gran ordinador accessible en aquell moment el IBM 360, que potser tenia unes 4 Mb de memòria. Les possibilitats que obria el càlcul també em va permetre d’aplicar-lo a l’estudi d’estructures de proteïnes per NMR. Això em va donar les dues meves primeres publicacions científiques i la meva tesi a Montpeller. Com que tenia temps també vaig fer un treball de correlació entre estructura primària i secundària de proteïnes que va ser la meva tesi a la UAB i una publicació a la millor revista de la època. En perspectiva Montpeller va ser la meva entrada a la ciència encara que no me n’estava adonant gaire.
Però Montpeller van ser moltes altres coses. El fet de viure pel meu compte encara que anava molt sovint a Barcelona ja va ser un canvi, però també el treball de laboratori i el contacte amb una cultura diferent. Aquells eren encara temps de franquisme i poder llegir cada dia Le Monde, participar en discussions i reunions polítiques i gaudir de l’entorn de llibertat de l’època era el descobriment del món europeu. Recordo, per exemple la sortida d’un dels darrers discs de Georges Brassens amb “Mourir pour des idées” i la polèmica que va crear. Montpeller era, i és, una ciutat molt viva amb activitats apropiades per estudiants. No està lluny del mar i un any vaig viure en un apartament a Palavas amb vistes als estanys i els seus flamencs. També era un moment per agafar gust a la cuina francesa, els seus formatges i els seus vins. Allà hi vaig conèixer també molts amics i allà ens vam conèixer amb Christine que seria la meva dona. Un mon nou.