Paraules viscudes. Caspe(2)

  • Posted on: 11 July 2019
  • By: ppuigdomenech
Avignon

Caspe (2)

El panorama a Caspe va canviar radicalment els nostres darrers anys del col·legi. Hi havia factors externs: la societat barcelonesa estava canviant i es començava a sentir una pressió social contra la política de la dictadura. Hi havia els factors de l’edat. Nois inquiets de 15 ó 16 anys evidentment es feien preguntes de tota mena. I també els jesuïtes evolucionaven. Els joves novicis també es feien preguntes i assajaven noves maneres de fer la seva feina d’educació. Tot plegat van resultar uns anys amb clarors i foscors, però que són decisius en la formació d’una persona.

Que passaven coses sota la capa pesada del franquisme era evident. A Catalunya com sempre hi havia conflictes socials i els sindicats obrers començaven a organitzar-se, hi havia la qüestió nacional i la llengua i la cultura catalana rebrotaven de forma imparable i la necessitat d’una organització democràtica de l’Estat era cada cop més evident. Deuria ser els anys 1962 o 1963 en que vaig participar en les primeres manifestacions amb la meva germana, recordo una al carrer dels Arcs per l’expulsió de l’Abat Escarré en que el Virolai era la cançó de protesta.

Personalment aquells anys van ser els primers en que vaig començar a sortir fora d’Espanya. Amb l’amic Francesc Sancho vam anar dos cops a Avinyó, una al col·legi dels jesuïtes a aprendre francès i l’altre al “Rencontre de Jeunes” del Festival de Teatre gràcies a un ajut del Consolat de França. Aquesta darrera va ser una experiència molt colpidora de contacte amb una expressió artística de gran qualitat en un entorn de llibertat. Descobrir Shakespeare, Jarry o Marivaux de la ma de Jean Vilar va ser enlluernador. Cal dir que per la mateixa època el meu oncle Pere em va demanar que l’acompanyés a Paris. Allà ens vam passar uns dies a l’Hotel Mont-Thabor descobrint la gastronomia francesa, visitant els llocs principals de la ciutat durant el dia i el Lido, el Crazy Horse i altres llocs semblants per la nit.

Però Caspe anava canviant també i això es veia amb els novicis i alguns professors que s’encarregaven de nosaltres. Hi havia maneres noves d’ensenyar, per exemple la filosofia, i també ens organitzaven visites a personalitats interessades en temes nous. Recordo visites a jesuïtes que s’interessaven en el jazz, en la música electrònica o al pare Garcia Doncel un dels introductors de la Història de la Ciència a casa nostra. També ens van presentar Miquel Coll i Alentorn que mantenia la llum del pensament democràtic de base cristiana a casa nostra. Una altra de les nostres visites era al poeta Juan Bautista Bertran, seguidor de la poesia de Sant Juan de la Cruz. A la seva cel.la del carrer Rosselló hi vam anar diverses vegades Rafael Espinós, que va estudiar periodisme i va morir quan acabava d’entrar a La Vanguardia, Enrique Vila Matas i jo. Enrique va marxar ben aviat cap a Paris, però va escriure un article per una revista que vam muntar, Y Conjunción entre els amics quan ja estàvem al Preu, un any especialment mogut.

Un dels capellans joves, el Pare Guasch, tenia inquietuds socials i va crear el GAS, el Grupo de Acción Social en el que participàvem uns quants que vam seguir mantenint llaços d’amistat durant anys. Llegíem teòrics de la política catòlica moderna com Maritain, anàvem a donar classe al barri de les barraques de Montjuich i vam fer un camp de treball a Beget. Enytre moltes altres experiències allà hi vaig cantar cançons de Raimon al voltant del foc de camp. Uns quants ens vam apuntar també a classes de català a la Lliga Espiritual de la Verge de Montserrat.

Els que fèiem Preu érem una classe a part a Caspe. Entràvem pel carrer de Llúria, no fèiem classe el dissabte a la tarda i no portàvem bata. Érem els grans. I tot sentíem que el nostre entorn es movia. El fet és que per raons disciplinàries ens van voler obligar a anar a classe un dissabte a la tarda. Un grup ens vam organitzar i ens vam negar a entrar. L’escàndol va ser monumental. Uns quants de nosaltres estàvem assenyalats. El curs es va dividir entre els activistes i els més conservadors, la majoria provenint de les famílies més benestants. Vam tardar 25 anys en retrobar-nos alguns. Caspe no va acabar gaire bé.

 

Hélas! C’est la fièvre de la jeunesse qui maintient le reste du monde à la temperature normale. Quand la jeunesse se refroidit, le reste du monde claque des dents. Georges Bernanos